Showing 81–96 of 97 results
Ripacurtia és la revista anual que publica el Centre d’Estudis Ribagorçans (CERIb) per compilar els diversos estudis que s’han realitzat al territori ribagorçà durant el darrer any. Aquest volum se centra en el paisatge i el pes i la incidència del pastoralisme en la transformació d’aquest paisatge a l’àmbit ribagorça.
Ripacurtia és la revista anual que publica el Centre d’Estudis Ribagorçans (CERIb) per compilar els diversos estudis que s’han realitzat al territori ribagorçà durant el darrer any. Aquest volum se centra en l’antic monestir de Santa Maria de Lavaix, amb un dossier en col·laboració amb diversos especialistes que fan aportacions sobre la qüestió.
Aquest llibre explica com és la festa de les falles a Andorra la Vella, i com en els darrers trenta anys ha anat evolucionant, des que un 23 de juny de 1987 uns quants joves de la capital del Principat d’Andorra van decidir recuperar la cremada de falles en un moment en el qual perillava la seva continuïtat, ja que es trobava en vies d’extinció. El relat que n’ha quedat és fruit d’un treball fet al llarg de dos anys de recerca i de reconstrucció de la memòria històrica en el qual el protagonisme és per als qui fan possible la festa, els fallaires.
Sergi Mas i el seu entorn és un recorregut pels vuitanta anys de creació de l’artista lauredià. Un passeig sense vocació cronològica, sinó pensat per al coneixement d’una obra extensa, calidoscòpica, singular i multidisciplinària. Aquest catàleg també és una mirada cap a la intimitat del creador a través dels textos que el seu fill i també artista Roger Mas ha escrit per acompanyar algunes de les fotografies d’obres exposades, les que tenen més vinculació afectiva per un Sergi Mas que, en tot moment, ha indicat les seves preferències quant a l’exposició. Per la seva banda, Francesc Rodríguez i Ricard Fiter han volgut compartir la seva experiència propera amb l’artista a través de la seva perspectiva personal, i les fotografies a càrrec de Laura Gálvez-Rhein, arrodoneixen la proposta d’aquest volum.
Sergi Mas és un dels artistes per antonomàsia del Principat d’Andorra. Nascut a Barcelona el 1930, va formar-se a l’Escola d’Arts i Oficis de la Llotja de la ciutat i al Poble Espanyol de Montjuïc. El 1957 s’establí a Andorra, on ha destacat com a escultor, ceramista, pintor, gravador i un llarg etcètera de disciplines artístiques. Després de gairebé sis dècades, el 2017 abandonà el seu històric taller a Aixovall (Sant Julià de Lòria). Aquest fotollibre neix com una crònica en imatges dels darrers moments de Sergi Mas al seu taller i de la perspectiva del canvi, quatre primaveres després, des de la laurediana plaça de la Germandat: un homenatge a l’home que es defineix com a obrer de les belles arts a través de la mirada de Laura Gálvez, una de les joves artistes emergents d’Andorra.
Set lletanies de mort és una de les obres fundacionals de la literatura andorrana. En ella s’hi narra la vida del darrer condemnat a mort de la història d’Andorra, que fou executat l’any 1943. Al llarg de les set lletanies, l’autor reconstrueix la vida del personatge i el procés de condemna i execució en una obra magistral que ens apropa a l’Andorra tradicional, un món avui desaparegut que girava al voltant de la casa, la família, la tradició i la religió.
Al llarg de la història, l’ésser humà ha atribuït a certs objectes i símbols connotacions que van més enllà de la racionalitat. Els amulets, els gravats per protegir un espai determinat, els exvots o les plantes col·locades en un indret específic són mostres d’aquest pensament màgic ancestral que ha perdurat en el temps i que, fins i tot, el cristianisme ha fet seu en un procés de sincretisme que ha donat lloc a una tradició cultural d’origen remot. El llibre que teniu a les mans és un compendi —profusament documentat amb fotografies— del pensament màgic als territoris pirinencs d’Andorra, l’Alt Urgell i la Cerdanya, i dona a conèixer unes pràctiques i uns cultes antics que han passat de generació en generació fins a temps recents, per bé que ara estan en risc de desaparèixer si no es documenten com ho ha fet Jordi Casamajor en aquest volum.
Ces Stylites d’Andorre saisissent le souffle de la vie vécue en Andorre, sa quotidienneté et son côté extraordinaire et, tout à la fois, la quotidienneté et l’extraordinaire des sept poètes stylites de Jaume Plensa dans un dialogue entre sculpture et poésie, sur leur même chemin à la recherche de l’âme universelle par le biais de l’expérience de l’Andorre et de la vie ; voyage avec eux et, à travers eux, voyage en soi-même et vers la réponse aux questions qu’ils nous suscitent avec leurs réflexions ; clés pour ouvrir la porte de l’âme et nous retrouver.
Malgrat que Andorra va ser un país neutral durant la Segona Guerra Mundial, els efectes de la contesa es van deixar sentir al Principat, ja fos pel pas de nombrosos refugiats, jueus i combatents que fugien del nazisme, ja fos per la presència de forces alemanyes a la frontera del Pas de la Casa, a través de la qual efectuaven incursions a les Valls per intentar escapçar les xarxes d’evasió. El present volum recull un seguit de traces d’aquest conflicte a Andorra i al Pirineu pròxim de la mà d’un Claude Benet que ha esdevingut un dels especialistes d’aquesta temàtica. Entre aquestes traces el lector trobarà les dificultats que va tenir Andorra per mantenir-se neutral durant la guerra; la misteriosa desaparició de Charles Peacock i els esforços passats i presents per localitzar les seves despulles; el relat de Frank Gluck per creuar la serralada des de l’Arieja enmig d’una intensa nevada; les restes trobades a tocar de l’estany de Couart —prop de la frontera— d’un pare i un fill assassinats d’un tret; les xarxes d’evasió i l’interès de la Gestapo per posar-hi fi amb elles —amb la cèlebre incursió a la Massana—, o la llegenda negra sense fonament fruit del sensacionalisme. Un seguit de petits rastres històrics que no podem oblidar i que ens permeten conèixer la història d’una guerra que també va ressonar a Andorra.
Ulls d’Aigua és un relat fantàstic ambientat en un país imaginari en què les dones paguen un cruel tribut per la seva condició femenina, ja que estan condemnades a convertir-se en aigua en la maternitat; un destí que Ulls d’Aigua, la protagonista, podrà evitar si topa amb un home que l’estimi prou per beure’s la primera llàgrima que li faci vessar. Es tracta d’una breu reflexió, en forma de conte, sobre la igualtat i la desigualtat de gènere al món.
Una illa en el cel és una recopilació de poemes esparsos, escrits sota influències nipones de cosmovisió zen, corresponents a l’últim període creatiu de James Kirkup. En aquests poemes tracta principalment de fenòmens naturals percebuts des de la soledat del seu reducte d’Encamp, la vila andorrana on va residir. L’autor combina vers lliure amb tankes i haikus en què retrata verals andorrans i descriu experiències que no tenen res a veure amb el Principat. La present edició bilingüe (català i anglès) compta amb una introducció sobre l’autor i la seva obra de Manel Gibert, mentre que la traducció dels poemes ha estat a càrrec de Txema Díaz-Torrent.
L’assassinat de l’arquebisbe de Canterbury Tomàs Becket el 1170 a mans dels homes del cercle de confiança del rei Enric II d’Anglaterra va causar un enorme impacte a l’Europa del segle xii. La seva mort violenta va ser el tràgic desenllaç d’un conflicte de gran transcendència entre el poder secular de les monarquies feudals europees i el poder espiritual de l’Església. Arran dels fets, la figura de Becket assolí un gran ressó i el seu culte va estendre’s arreu, també a la península Ibèrica, on trobem obres que rememoren el seu martiri i santificació, com el conjunt pictòric de Santa Maria de Terrassa (ca. 1180). Una tragèdia pintada narra la difusió del culte a Tomàs Becket i il·lumina les relacions entre Anglaterra i el món peninsular de fa vuit-cents cinquanta anys. Per quin motiu Ramon Berenguer IV va confiar la tutela del seus fills al rei d’Anglaterra? Va tenir Elionor Plantagenet, filla d’Enric II, un paper actiu en la promoció del culte a Becket al regne de Castella? La presència d’un canonge anglès de nom Harvey a Santa Maria de Terrassa va ser determinant en l’elecció del tema de les pintures? Aquests són alguns dels interrogants d’un trencaclosques històric que va tenir com a principal escenari la Catalunya de la segona meitat del segle XII.
El asesinato del arzobispo de Canterbury Tomás Becket en 1170 a manos de los hombres del círculo de confianza del rey Enrique II de Inglaterra causó un enorme impacto en la Europa del siglo XII. Su muerte violenta fue el trágico desenlace de un conflicto de gran trascendencia entre el poder secular de las monarquías feudales europeas y el poder espiritual de la Iglesia. A raíz de los hechos, la figura de Becket alcanzó una gran popularidad en el viejo continente, y su culto se extendió por todas partes, también en la península ibérica, donde encontramos obras que rememoran su martirio y santificación, como el conjunto pictórico de Santa Maria de Terrassa (ca. 1180). Una tragedia pintada narra la difusión del culto a Tomás Becket poniendo luz a las relaciones entre Inglaterra y el mundo peninsular de hace ochocientos cincuenta años. ¿Por qué Ramón Berenguer IV confió la tutela de sus hijos al rey de Inglaterra? ¿Tuvo Leonor Plantagenet, hija de Enrique II, un papel activo en la promoción del culto a Becket en el reino de Castilla? ¿La presencia de un canónigo inglés de nombre Harvey en Santa Maria de Terrassa fue determinante en la elección del tema de las pinturas? Estos son algunos de los interrogantes de un rompecabezas histórico que tuvo como principal escenario la Cataluña de la segunda mitad del siglo XII.
Jaume Rossa i Naudí, nascut a Canillo el 1927, va decidir posar per escrit els records per als seus besnets, un treball que ha donat lloc a les Vivències d’un canillenc, les quals ens permeten conèixer avui de primera mà com era l’Andorra de fa gairebé un segle. Un país en que l’abundància escassejava i on les sopes de pa i les trumfes eren bàsiques per a la subsistència, i el cafè un privilegi extraordinari dels dies festius. Una Andorra pobra, al cap i a la fi, però molt digna, i que gràcies a aquest volum les generacions més joves podran conèixer de la mà d’un observador privilegiat de l’evolució de la seva parròquia natal i del Principat. Una lectura obligada per a tots aquells que vulguin acostar-se al passat no tan llunyà d’aquest país pirinenc.
El poemari Vuitanta-dos dies d’octubre és fruit de la reflexió personal de l’autor davant la situació que viu Europa, Catalunya i Espanya en els darrers temps, una situació de crisi dels valors democràtics i dels Drets Humans. Els poemes van ser escrits entre l’1 d’octubre i el 21 de desembre del 2017, i inicialment van ser penjats a les xarxes socials diàriament. A finals del 2017 es va prendre la decisió de publicar-los en aquest recull que agrupa els vuitanta-dos poemes, els quals són presentats amb una cita relacionada amb el poema, una fotografia presa per l’autor i una efemèride. L’autor, una de les plomes referents de la literatura andorrana en els darrers decennis, ha treballat durant anys en qüestions referents a la docència, les institucions europees, la política andorrana i els drets humans, un desenvolupament personal que és ben present en els seus poemes.
Una tetera que guarda les cendres d’un home és el detonant de la conversa, també dels silencis, entre l’autora i la petita Yuriko. Hi desfilen una mare trista —«L’ofeguen totes les coses/ a les quals l’ha lligat la vida»—, unes nenes d’ulls blaus i l’home del desert —«Ens vam estimar dos anys i dos minuts»—. Hi ha l’home que no dorm —«No sé com parlar-hi,/ amb un home que diu/ que no creu en la vida/ després de la mort»— i la dona del bosc i la dona del mercat, i un nen disfressat de Spider-Man. I hi ha també l’home de l’auró, i la soledat devastadora de qui ha deixat de creure en el poder balsàmic del temps: «No cura res, Yuriko, allò va ser i ja no és». Dones que se’n van i homes que ja no hi són, mares que no volen ser-ho, mares que no en saben prou i fills que encara no han après a plorar, en uns versos farcits d’ecos i d’absències —«L’aixeta de la pica gotejava/ i l’eco del degoteig/ feia més buida la casa»— i a la vegada una reivindicació continguda del present i del valor catàrtic de la paraula: «No cal saber gatès/ per parlar amb un gat». Això és Yuriko.
