La volàtil substància de cada bell crepuscle

Enmig de sensacions, idees, formes i símbols a fi de copsar realitats, el crepuscle apareix a l’horitzó de les imatges i els poemes d’aquest volum, no només significant la claror de l’alba i del vespre, sinó també trasmudat en metàfora de la fugacitat, l’etern retorn o tot allò bell i sublim. Les vint-i-cinc unitats duals que integren la col·lecció són fragments d’un diàleg apassionat entre el llenguatge fotogràfic i els versos. Així, es van succeint instants figuratius i abstractes i les corresponents reflexions al voltant d’assumptes que ens afecten com ara els sentiments, la natura, l’existència i la mateixa poesia. A més de mostrar espais lumínics i suggerir concepcions, l’autor anhela transcendir les circumstàncies concretes amb efectes visuals i retòrics que conviden l’observador-lector a resseguir les composicions per configurar el seu propi imaginari i somoure el seu enteniment.